dimecres, 13 d’octubre del 2010

Coses que cal saber, de A. M. Holmes. Els antecedents: La filla de l'amant

No puc parlar de Coses que cal saber, de la meva admirada A. M. Holmes, sense parlar del primer llibre que he llegit d'ella, justament l'últim que ha publicat: La filla de l'amant.

Llegir de forma erràtica com faig té aquest problema: comences la casa per la teulada. Però ara sé que no hauria entès bé Coses que cal saber sense passar per l'experiència de La filla de l'amant. Em sento feliç d'haver descobert aquesta autora, perquè m'ha arribat en el moment oportú. Deu anys enrera, no hauria entès res.
A La filla de l'amant, l'autora es despulla. Literalment, des de la vessant psicològica. Narra de manera novel·lada la història de la seva adopció. Ensenya les cartes, les bones i les dolentes. La peculiaritat de tot plegat és que aquí és la mare biològica qui finalment inicia la recerca de la filla donada en adopció. Envaeix la seva vida, la descentra, la contorsiona, la trasbalsa. I això li passa amb 31 anys.

Com en totes les històries personals, les cicumstàncies específiques de cada situació perfilen una manera diversa de viure una experiència, en aquest cas el fet de ser adoptat i el que això comporta. El cas de A. M. Holmes té la seva peculiaritat, com ara que la seva família adoptiva havia perdut un fill biològic, una primera criatura, i ella, l'autora, sempre havia sentit que aquest fet l'havia condicionat. Ella havia crescut amb la sensació que la mantenien a distància. Ho expressa així:

"Aquest era el malson de la meva mare; sempre havia tingut por que vindria algú i se m'enduria. Jo havia crescut sabent que aquesta era la seva por, sabent en part que no tenia res a veure amb el fet que se m'enduguessin, sinó amb la seva primera criatura, un fill, que havia mort just abans que jo nasqués. Vaig creíxer amb la sensació que en algun nivell molt bàsic la meva mare mai no es deixaria tornar a lligar amb vincles. Vaig créixer amb la sensació que em mantenien a distància. Vaig créixer furiosa. Temia que hi havia alguna cosa en mi, algun defecte de naixement que em feia repulsiva, impossible de ser estimada."

Debastador! Explico això perquè és temptador, per a una mare adoptiva com jo, buscar resceptes, paral·lelismes, similituds d'experiències. A mi em passarà? És posssible que les meves filles se sentin algun dia així? Tenen aquests pensament envers el seu lligam amb mí? amb el seu pare?. La maternitat adoptiva et fa molt sensible als estats anímics dels fills. Voldries suplir amb amor i dedicació allò que la biologia no et dóna (la intuició, les semblances amb..., el fet d'haver estat junts des de sempre...) Tot això, què nassos! dóna molta seguretat a mares i fills. Les mares biològiques no sempre són conscients d'aquest tresor que tenen: aquest sentiment de pertinença, aquesta fermesa en la identitat, la història compartida des del primer moment de l'existència.  La maternitat adoptiva es construeix amb pedaços, fragments, enllaços, ponts que mai no arriben del tot.... Tot aquest assumpte salta pels aires quan la protagonista de La filla de l'amant, la pròpia autora, coneix finalment els seus pares biològics, després que la mare s'hi interessés i decidís trobar-la.

Malgrat les diferències, jo m'he sentit identificadíssima amb l'experiència de Holmes. Reprodeuixo únicament un fragment final, quan l'autora, amb el pas del temps, ha pogut reconstruir-imaginar-explicar-se els seus orígens i el perquè del seu abandonament:

"Vaig triar que em trobessin? No. Ho lamento?  No. No podria no saber-ho."
L'autora, A.M. Homes

Aquest llibre em va trasbalsar tant l'any passat, que me l'he rellegit aquest cap de setmana llarg amb pont inclòs, al llarg d'un viatge fantàstic a Sicília, la magna Grècia. És un d'aquells llibres que m'han deixat empremta. Li poso, sense discussió,  un

10
Temple de Segesta, prop de Trapani (Sicília)