Des que era petita m’han interessat les històries sobre els anomentats nens salvatges. Primer va ser el petit Mowgly i també en Tarzan. Després, d’adolescent , vaig descobrir la història del nen de 12 anys trobat als boscos prop de Rodez (Aveyron, França), l’any 1790. El 1970 François Truffaut va fer una pel·lícula, en blanc i negre, que narra la vida d’aquest nen des dels punt de vista del metge que finalment el va acollir-adoptar, el Dr. Itard, interpretat pel mateix Truffaut.
Aquesta pel·lícula és una petita joia. Sensibilitat, humilitat i dignitat són les tres paraules que em vénen al cap quan recordo la forma com presenten la història del petit Víctor –l’infant dels boscos- : una història de desarrelament i de recerca del vincle afectiu. La pel·lícula és molt didàctica i reflecteix les dificultats d’apropar-se i entrar en el món d’un noiet que ha viscut sense contacte humà pràcticament els dotze primers anys de la seva vida: com comunicar-s’hi. Aquest és el gran tema. Hi ha també el debat de fons sobre què és millor per a aquests nens la socialització dels quals s’ha vist interrompuda. On eren més feliços? Amb qui? Quin ha de ser el seu futur?
Una de les escenes de la pel·lícula que recordo amb més intensitat és aquella en què el petit Víctor fuig de casa buscant la natura , casa seva, i es permet un parèntesi de felicitat i llibertat en contacte amb els arbres, els prats, les fulles humides del sotabosc, l’aigua dels rierols, ... per després tornar a casa a la recerca de l’afecte que li proporcionen els dos grans referents de la seva vida: resulta commovedor l’instant en què busca l’afecte de Madame Guerin –l’assistent del metge- i és profundament tendre el moment en què busca la mirada Dr. Itard.
Suposo que la pel·lícula simplifica la complexitat de la vida de Víctor. Segurament va ser complicadíssim treballar amb aquest noi, i ell mateix va haver de patir tot tipus d’incomprensió, solitud, desconcert. Va morir jove, als 40 anys.
Mai no oblidaré l’impacte que va suposar per a mi veure-la.
He jugat amb els llops és un document interessant, sense dubte. Quan vaig saber que Janer Manila havia investigat sobre el cas d’un noiet, Marcos, que havia viscut abandonat durant 13 anys a les muntanyes de Sierra Morena i que n’havia fet una recerca doctoral i, al cap dels anys, una llibre, de seguida se’m va despertar l’interès. Volia llegir aquella història.
El relat és narrat com una novel·la i la veu narrativa és la del propi Marcos. D’acord amb les informacions que se’ns dóna He jugat amb els llops està basada en el relat oral sobre la seva vida que M. R. va fer a l’autor i que aquest va enregistrar durant l’hivern de 1975.
El llibre comença justament amb una cita de Jean Itard, extreta de l’Informe sobre l’infant salvatge de l’Aveyron:
“Sempre la mateixa passió pel camp obert,
El mateix èxtasi davant la lluna clara,
Davant una vall coberta de neu, la mateixa alegria,
Quan el vent anunciava la tempesta”.
Vaig mobilitzar part de la família perquè al poble on he estiuejat i rodalies no trobàvem el llibre (gràcies germana i cunyat!). Finalment el vaig trobar; la cosa prometia. Vaig començar a llegir-lo amb autèntica passió.
Ara, un mes després d’haver-lo llegit em pegunto què és allò que m’ha decebut d’un llibre que d’entrada tenia totes les cartes a favor. Hi he pensat molt. Crec que és perquè:
- M’ha desagradat que editessin l’obra en una col·lecció de narrativa juvenil. Per què juvenil? Pel protagonista? Pel to de l’obra? No crec en absolut que sigui una novel·la que s’hagi d’inscriure en aquesta etiqueta.
- M’ha desconcertat que en diguessin novel·la. El post scriptun aclareix una mica la qüestió i l’autor informa expressament de la dificultat de trobar el tractament a donar en aquell document oral .
“No volia trair la veritat de la història narrada, alhora que no podia prescindir de tot el que es pot afegir-hi a la creació. “
A mi, com a lectora, això no m'ha convençut. El que estic llegint és ficció o és realitat? Entenc que en Marcos no pot haver escrit aquesta narració. La veu narrativa és una ficció literària. Em pregunto si és també ficció la relació que Marcos té amb els animals al llarg dels anys. L’autor fa una observació sobre aquest fet:
“No és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser , la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp.”
D’acord, penso, aclarit. Fins i tot trobo que és un punt de vista educativament molt respectuós.
No obstant, d’un especialista en la problemàtica educativa dels anomentats infants selvàtics i catedràtic en Antropologia de l’Educació a la Unversitat de les Illes Balears, m’esperava un altre tipus d’aportació literària. Crec que ha estat ben bé un desajust entre les expectatives creades a partir de l’entrevista que l’autor va concedir a la Contra de la Vanguardia l’estiu passat, i el que finalment he llegit. Tot i acceptant que es tracta d’una novel·la, elaborada a partir d’un relat oral del mateix Marcos, penso que la veu narrativa no és prou creïble. Una persona amb una experiència com la descrita no seria capaç d’expressar-se d’aquella manera, de fer unes reflexions tan profundes, no sabria bussejar dins seu i expressar-ho de la forma com ho fa. No se’m fa creïble. Per mi aquest és el problema de l’obra. El to o tractament del relat, justament el punt sobre el qual l’autor confessa haver tingut tanta dificultat.
Cito dos fragments a propòsit dels dos temes que trobo cabdals, tant en la història de Marcos com en la de Víctor d’Aveyron: el llenguatge i l’afecte, relacionats amb la socialització.
“Àguila, llop, alzina, aigua, neu, flor, muntanya, roca, pluja, conill estepa, guineu, foc, cérvol, colobra, arboça, penya, cova, senglar, llobató... Era el meu món i, no obstant això, no en coneixia els noms. Es pot viure en un món sense que sàpigues els noms de les coses que l’habiten? No sé si els havia sabut mai. Potser només me n’havia oblidat; però ara em semblaven nous de trinca. Cada cosa tenia un nom, cada color, cada fulla dels arbres. A poc a poc vaig aprendre a posar noms a la història que havia viscut. I descobria que les paraules em podien servir per recontar-la”.
“Vaig arribar a sentir que formava part d’un grup d’animals: ((...) L’única diferència que hi havia amb aquells animals era que em podia servir de les mans. ((...)) També em diferenciaven els pensaments . Em venien al cap sense que sabés perquè. La meva intel·ligència era més poderosa que la dels animals. No sé com explicar-ho. Ells tenen cura d’ells mateixos, sense que ningú no els ajudi. Ningú no els n’ensenya. Tenen el seus fills, els crien com els millors pares que puguin existir. I estimen més que no els pares i les mares dels humans.”
Se’m fa molt difícil imaginar un Marcos adult escrivint la seva història fent aquestes valoracions i anàlisis. Aquí s’hi entreveu l’autor, en la seva vessant d’antropòleg. I per això crec que la novel·la trontolla. Posats a fer ficció, em pregunto per què Janer Manila no ha imitat Truffaut, mostrant la vida del noi (no explicant-la) i aportant la seva visió d’especialista, ara sí, explicant-la.
No obstant ha estat una descoberta i tinc la idea de llegir, si és accessible, la tesi de l’autor: La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas de Marcos. Potser era aquest el text que anava buscant.
He decidit posar-li un
7
