No he fet vaga,... però això no vol dir que no estigui emprenyada amb la situació crítica a què ens han abocat els nostres governants. Els d'aquí i els d'allà. MOLT enfadada. No obstant, mai m'he sentit a gust amb les vagues. He anat a dues assemblees convocades pel comitè d'empresa del lloc on treballo i confesso que se'm fan indigeribles els missatges radicals, les postures tan clares, la visió tan nítida dels qui es consideren d'una banda i l'altra.
Confesso que és una qüestió de personalitat. Sempre m'ha costat identificar-me amb postures col·lectives, i quan intenten captar-me em sento una outsider, m'escapo com una sargantana i m'ho miro des de fora. A vegades voldria entrar en el grup de la majoria, però no puc, no en sé. Em passa com a la molts dels protagonistes dels relats de Coses que cal saber de l'autora americana A. M. Holmes, que m'encanta. Però ara no en parlaré perquè Holmes es mereix una entrada a part.
A la feina, ha estat un dia estrany. Poquíssims alumnes, alguns professors, ritme tranquil, zero baralles. He treballat pràcticament tota la jornada i no m'he cansat gens.... vull dir mentalment. Al vespre, n'he fet 22, de piscines. Tinc el pla d'arribar a 40; sóc massa ambiciosa?
No hi ha benestar comparable a les sensacions de l'aigua ondulant lliscant per la superfície del cos, mentre nedo crol i em moc de forma rítmica i respiro de forma regular. Un, dos tres, prenc aire; un, dos tres, prenc aire. Canvio de banda a cada alenada i això encara és més fascinant. M'imagino els dos hemisferis cerebrals intentant treballar de forma simètrica i les dues meitats del meu cos provant també de moure's de forma equivalent. No és fàcil, perquè crec que tots tenim una banda dominant i el cos es rebela. Però el cos té memòria i l'estic ensinistrant. Estic trobant la manera de nedar sense a penes cansar-me. És un veritable descobriment! Mentre nedo resolc un munt de problemes, a vegades se m'acuden bones idees; no abandono la feina, però sí m'allibero de tensions... i d'emprenyades.