El plat fort: La marca de l'home, de Philipe Roth (La Magrana)

Ho és en tots els sentits: llibre gruixut, a vegades espès, visceral, directe, sincer. Suposo que així és la literatura de Philipe Roth.

Diria que és un bon retrat; a Roth li costa somriure, crec.

Vaig arribar a La marca de l'home per casualitat. Buscava a la biblioteca del barri La humillación, recentment publicada, i no la vaig trobar. És el segon llibre que llegeixo de Roth; el primer, Pastoral Americana, em va confondre i atabalar una mica. Molt reiteratiu; crec que no em va agradar perquè no coneixia Roth, o perquè no m'interessaven la societat nordamericana com ara m'interessa.

Conèixer una mica més Philipe Roth no és difícil; surt a la premsa continuament. Un exemple: http://www.elpais.com/todo-sobre/persona/Philip/Roth/4626/

La marca de l'home té una arrencada que t'atrapa. Roth és molt hàbil. Quan et té agafat et fa anar per on vol. A vegades entres en un bucle una mica asfixiant, perquè et repeteix coses de diverses maneres i t'afarta una mica (= Pastoral Americana)  El protagonista, Coleman Silk, un professor universitari que voreja la setantena, cau bé d'entrada, encara que de seguida captes que és un individu amb mar de fons.
Com a lector, no pots evitar estar-hi a favor, quan uns alumnes negres l'acusen injustament de racista. Fins a mig llibre no t'adones de com n'és de grotesc que li passi una cosa així, justament a ell, ... La sensació d'injusticia irremeiable i definitiva la tens sovint al llarg del llibre.  No obstant, llegint-lo, no m'he deprimit gens. Més aviat m'he divertit. M'agraden les persones excèntriques. I en Coleman Silk ho és un troç; és un desgraciat que sap girar la truita. Fa coses mal vistes. S'embolica amb Faunia, de trenta-i-pocs, que fa de dona de la neteja de la universitat i a més treballa en una explotació lletera (memorable, l'escena en què muny les vaques davant dels ulls de Silk i el seu amic) Faunia és un altre personatge amb cara oculta. 

 La historia tira amunt i avall en el temps, t'embolica força perquè hi ha canvi de narrador i no sempre hi caus. Com a lectura d'estiu, això no és gaire oportú, la veritat, però realment la història i la forma d'explicar-la m'han enganxat. Crec que en tinc les pistes de per què:

-  la primera: de cop i volta, no portes ni una cinquena part llegida, t'enteres que Coleman i Faunia són morts i enterrats. Quan el narrador ho explica, ja han passat quatre mesos! MERDA! -penses- ara que em queien tan bé. No només això. Ets sents una mica estúpida coma a lectora perquè no ho havies previst i perquè et trobes com "segrestada per l'argument". No pots deixar de llegir fins saber com ha anat tot plegat.
- la segona: tornes a quedar amb un pam de nas quan t'assabentes que en  Silk és negre i que s'ha passat tota la vida ocultant-ho i patint qui-sap-lo cada vegada que li naixia un fill (i en té tres!) o un nét. Però, com? Resulta que és un negre-blanc. Apa, menja-t'ho com puguis, lector. Al final acceptes que la teva sagacitat lectora és zero i entens millor el personatge. Quina ironia més punyent ... quan l'acusen de racista i aconsegueixen fer-lo fora de la universitat on treballa.

- la tercera: un personatge secundari amb qui Roth es despatxa ben a gust: la Delphine Roux. Es tracta d'una de les artífex de l'assetjament contra en Silk:  és una col·lega seva, professora de francès, vinguda de París i de Yale. Voreja els trenta-cinc, en plena carrera universitaria. Pura ambició. És un personatge patètic. No se'n surt ni socialement ni amb els homes; viu amb la urgència perenne de quedar bé, ser acceptada pels altres, formar part del món social que l'envolta. És un retrat molt cru. I a mi m'ha interssat perquè en el fons, de tan patètic, m'ha commogut. "  Per què ha de ser tan difícil saber el que s'ha de fer?" es pregunta.

És víctima de la seva pròpia trampa el dia que per error envia al professorat del seu departament un anunci  adreçat a la secció de contactes d'una publicació, en què es defineix com una dona blanca, jove, soltera, bonica, femenina, estupenda amb predisposició a l'orgasme múltiple, ..... a la recerca d'un home ......madur, amb personalitat, sense compromís, divertit, vital, emprenador, sincer, instruït, etc.... que resulta ser clavadet a Silk! Està tan confusa, angoixada i avergonyida que en un acte d'atabalement clica per error la tecla "enviar" i adreça el missatge al grup de professors del seu departament. La descripció dels seu estat d'ànim després d'aquesta ficada de pota és impagable i divertidíssima, però encara és més xocant i sorprenent la manera com, per una carambola del destí, la Delphine troba la manera de donar una explicació raonable a la seva espifiada.

I aquí torna la impressió d'una injustícia flagrant contra la qual sembla impossible actuar de forma contundent. Únicament una veu discrepant, la del personatge que fa de narrador, sembla alçar-se en contra de tanta estupidesa. Però és una veu petita, que té poc ressó. Roth és molt càustic. La seva visió de la condició humana és força desesperançada i el retrat que fa de la societat nordamenricana és per posar-se a plorar.

M'aturo aquí, m'ho he passat molt bé llegint i per això li poso un

 10

Tot plegat ve de ...

Ja és hora que expliqui el veritable motor de la meva vocació lectora. Desenganyem-nos: llegir, tot i ser per a mi un plaer irrenunciable, no sempre és fàcil. No sols per la manca de temps, sino perquè requereix  un estat d'ànim, una voluntat i una perseverància que no sempre tinc a mà. Potser és diferent per a aquells que són professionals de la literatura. No és el cas. Faig de professora de secundària.

Fa gairebé quinze anys (corregiu-me, si m'equivoco!) que un grup que estimem els llibres formem un taller de lectura. Va ser també d'escriptura -d'això ja fa un grapat d'anys- tot i que sobreviu feliç alguna voluntat d'escriptora. El grup va néixer a l'enyorada llibreria Pròleg de Barcelona. Amb el temps, ens vam emancipar. Tot el grup som dones i aquesta és la meva veritable font d'alimentació literària. Són les meves estimades tallerines. A elles dedico aquest bloc. Sense elles difícilment la meva afició lectora hauria anat gaire enllà. Ha estat el compromís i l'amistat alló que l'ha fet créixer.

Pertànyer a aquest grup és una de les coses de les quals em sento més orgullosa. I agraïda.

Sobre l'Oliver Kitteridge d'Elizabet Strout (Edicions de 1984)

Que un dels darrers llibres que cito (Oliver Kitteridge) sigui el primer que comento es deu senzillament al fet que el tinc més fresc. Ahir el vaig acabar i ja tinc entre mans He jugat amb els llops , de G. Janer Manila (ja em sé el títol). Bé. Per ordre.

Ha estat una coincidència que tres dels quatre llibres que he llegit aquest estiu tinguin personatges principals que voregen els 70 anys? No és habitual, com tampoc sol passar en el cinema. Tant el Coleman de Philip Roth, com el magistrat de Coetze com l’Olive d’Elizabet Strout tenen aquesta edat. I això lliga precisament amb una cosa que m’ha passat avui: he anat al reumatòleg -per recomanació de la meva doctora de capçalera- per ensenyar-li algunes dades alterades d’una analítica recent, i ha estat així de clar: “ja no ets tan jove, em sap greu dir-t’ho, i aquests mals que m’expliques són propis d’un estat perimenopàusic”. Quina delícia!!

M’he sentit com l’Olive Kitteridge (salvant les distàncies, ella en té 72 i jo 46!), perquè aquestes són la mena de coses que viuen els personatges d’aquesta novel•la. Un mosaic de persones, vivències i d’emocions que configuren la vida quotidiana d’un racó de món prop de Portland, (Maine) als EUA.

Les primeres pàgines de la novel•la em van indignar. L’Olive hi apareix com un personatge secundari i molt borde, la veritat. Això m’hauré d’empassar? Em deia; però em vaig anar resignant. Això que el títol no lligui amb el contingut em posa nerviosa. Un bon títol hauria de ser revelador o evocador del contingut. No literlament , és clar, no cal.

Però a mesura que avanço m’adono que l’Olive no és només una peça més del mosaic, sinó una peça que hi apareix pràcticament en cada història, ja sigui en primer, en segon o tercer pla. Això té molt d’interès. Permet conèixer el personatge a través de la seva pròpia història, però també a través de la història dels altres personatges. És un bon exercici per aplicar-se a un mateix. Com em veuen els altres? La majoria ens l’hem feta, aquesta pregunta, o no? Jo, quan hi he indagat una mica, m’he esgarrifat.

Tornant a l’Olive ... és una dona MOLT vulnerable, i això la fa molt propera , encara que té reaccions que tiren enrera. S’enfronta a les seves emocions negatives i les pateix dolorosament. A vegades, no se les permet, i això la fa patir el doble. Per exemple, quan vista la seva amiga Kerry que ha perdut el marit sent GELOSIA! .... del gran coixí d’afectes d’amics, canalla, cosina que envolten la pobre vídua. Però ella no es pot permetre aquest sentiment tan inoportú i en diu “sensació d’inaccessessibilitat”.

L’Olive viu immersa en un estat de pèrdua i de dol perpetu. És pel suicidi de la mare? Per la marxa del fill? D’on neix aquesta vulnerabilitat tan arrelada? La resta de personatges ens en van donat la clau, amb comptagotes: alguns li recriminen la seva duresa (era la mestra de l’escola que feia més por) que mai no va ser capaç de demanar perdó (el seu fill), que feia sentir fatal els altres (el marit) Descobrim vivències remotes, peces soltes d’un trencaclosques que mai no acaben d’encaixar del tot: un passat de mare maltractadora?

Veiem personatges que perceben l’hostilitat de l’entorn (llunyà, distant) i que són capaços de dir-se, immersos en la perplexitat: “Això no pot ser la meva vida”. Personatges que senten una cosa, molt intensament, per després dir i donar a entendre just la contrària. Pura façana. Pura defensa de la feblesa inferior. Fa patir de valent l’episodi de l’aeroport després d’una bronca amb el fill i la seva segona dona: l’Olive se sent perduda, angoixada i desbordada quan l’agent li fa treure les sabates, ella que duu les mitges esgarrinxades ... a la vista de tothom, com una vella que no hi és tota.

L’Olive se sent esclava de la seva “ment zàpping” en podríem dir: li sobrevenen records de moments recents que s’entrecreuen amb vivències del passat remot, de les quals el lector no té constància. A vegades, tot llegint lligues caps per les dades indirectes aparegudes en la històra d’algun altre personatge.

L’Olive em commou; al final me l’he estimada molt. Una cosa em captiva d’ella: és prou innocent i bona per reconèixer que se sent feliç i esperançada quan sent que algú la necessita i compta amb ella. Una experiència de plenitud que, feliçment, retroba al final de la història.

Penso que és fàcil identificar-ser amb les experiències emocionals de l’Olive Kitteridge, potser perquè estan només suggerides, descrites a través d’actes propis o de la visió d’altres personatges. La seva història, feta de “sotragades” i “sotraguets” com ella diu, acaba amb una invitació a viure aferrat al present, a la vivència que l’avui et regala , per foragitar la por a la pèrdua (futur) o la nostàlgia d’un passat més ple. Un breu fragment:

“ Els ulls blaus d’ell no la perdien de vista i en la blavor hi va veure la vulnerabilitat, la invitació, la por, mentre s’asseia al seu costat((...)). Però aquest algun dia ara no existia, només existia el silenci d’aquella habitació inundada de sol . Tots dos eren allà i el cos d’ella, vell, gros, flàccid, va voler el d’ell amb un desig delerós.”

És un llibre que no et deixa indiferent: li poso un

10

Avui començo...

Fa un mes que hi penso, però fins avui no ha estat possible. Dubtes i espifiades s'han anat succeint. No és fàcil per a una nouvinguda, però tampoc és tan difícil.

Crec que a la descripció ho he dit clar, però voldria remarcar-ho. Què pretenc? No fer de crítica literària, no ho vull. Més aviat compartir l'experiència de la lectura. Hi ha llibres que se t'arrapen i et xuclen l'ànima, com una passió amorosa. Això és el que voldria reflectir. N'hi ha d'altres que et deixen indiferent, freda o pitjor, avorrida. Això també ho diré.

Per començar, aquests són els plats de l'estiu:
La marca de l'home de Philip Roth
Els feliços anys del càstig de Fleur Jaeggy
Olive Kitteridge de Elizabeth Strout

En reserva: Si una noche de invierno un viajero d'Italo Calvino i l'últim de Gabriel Janer Manila, que tinc encarregat (el títol m'ha fugit del cap)

És fàcil entendre per què en dic erràtiques, de les meves lectures.