Jornada de vaga

No he fet vaga,... però això no vol dir que no estigui emprenyada amb la situació crítica a què ens han abocat els nostres governants. Els d'aquí i els d'allà. MOLT enfadada. No obstant, mai m'he sentit a gust amb les vagues. He anat a dues assemblees convocades pel comitè d'empresa del lloc on treballo i confesso que se'm fan indigeribles els missatges radicals, les postures tan clares, la visió tan nítida dels qui es consideren d'una banda i l'altra.


Confesso que és una qüestió de personalitat. Sempre m'ha costat identificar-me amb postures col·lectives, i quan intenten captar-me em sento una outsider, m'escapo com una sargantana i m'ho miro des de fora. A vegades voldria entrar en el grup de la majoria, però no puc, no en sé.  Em passa com  a la molts dels protagonistes dels relats de Coses que cal saber de l'autora americana A. M. Holmes, que m'encanta. Però ara no en parlaré perquè Holmes es mereix una entrada a part.


A la feina, ha estat un dia estrany. Poquíssims alumnes, alguns professors, ritme tranquil, zero baralles. He treballat pràcticament tota la jornada i no m'he cansat gens.... vull dir mentalment. Al vespre, n'he fet 22,  de piscines. Tinc el pla d'arribar a 40; sóc massa ambiciosa?


No hi ha benestar comparable a les sensacions de l'aigua ondulant lliscant per la superfície del cos, mentre nedo crol i em moc de forma rítmica i respiro de forma regular. Un, dos tres, prenc aire; un, dos tres, prenc aire. Canvio de banda a cada alenada i això encara és més fascinant. M'imagino els dos hemisferis cerebrals intentant treballar de forma simètrica i les dues meitats del meu cos provant  també de moure's de forma equivalent. No és fàcil, perquè crec que tots tenim una banda dominant i el cos es rebela. Però el cos té memòria i l'estic ensinistrant.  Estic trobant la manera de nedar sense a penes cansar-me. És un veritable descobriment! Mentre nedo resolc un munt de problemes, a vegades se m'acuden bones idees; no abandono la feina, però sí m'allibero de tensions... i d'emprenyades.

D'infants salvatges i de He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila

Des que era petita m’han interessat  les històries sobre els anomentats nens salvatges. Primer va ser el petit Mowgly i també en Tarzan.  Després, d’adolescent , vaig descobrir la història del nen de 12 anys trobat als boscos prop de Rodez  (Aveyron, França), l’any 1790. El 1970 François Truffaut va fer una pel·lícula, en blanc i negre, que narra la vida d’aquest nen des dels punt de vista del metge que finalment el va acollir-adoptar, el Dr. Itard, interpretat pel mateix Truffaut.

Aquesta pel·lícula és una petita joia. Sensibilitat, humilitat i dignitat són les tres paraules que em vénen al cap quan recordo la forma com presenten la història del petit Víctor –l’infant dels boscos- : una història de desarrelament i de recerca del vincle afectiu.  La pel·lícula és molt didàctica i reflecteix les dificultats d’apropar-se i entrar en el món d’un noiet que ha viscut sense contacte humà pràcticament els dotze primers anys de la seva vida: com comunicar-s’hi. Aquest és el gran tema. Hi ha també el debat de fons sobre què és millor per a aquests nens la socialització dels quals s’ha vist interrompuda. On eren més feliços? Amb qui? Quin ha de ser el seu futur?

Una de les escenes de la pel·lícula que recordo amb més intensitat és aquella en què el petit Víctor fuig de casa buscant la natura , casa seva, i es permet un parèntesi de felicitat i  llibertat  en contacte amb els arbres, els prats, les fulles humides del sotabosc, l’aigua dels rierols, ... per després tornar a casa a la recerca de l’afecte que li proporcionen els dos grans referents de la seva vida: resulta commovedor l’instant en què busca l’afecte de Madame Guerin –l’assistent del metge- i és profundament  tendre  el moment en què busca la mirada Dr. Itard.

Suposo que la pel·lícula simplifica la complexitat de la vida de Víctor. Segurament va ser complicadíssim treballar amb aquest noi, i ell mateix va haver de patir tot tipus d’incomprensió, solitud, desconcert. Va morir jove, als 40 anys.

Mai no oblidaré l’impacte que va suposar per a mi veure-la.

He jugat amb els llops és un document interessant, sense dubte. Quan vaig saber que Janer Manila havia investigat sobre el cas d’un noiet, Marcos, que havia viscut abandonat durant 13 anys a les muntanyes de Sierra Morena i que n’havia fet una recerca doctoral i, al cap dels anys, una llibre, de seguida se’m va despertar l’interès. Volia llegir aquella història.

El relat és narrat com una novel·la i la veu narrativa és la del propi Marcos.  D’acord amb les informacions que se’ns dóna  He jugat amb els llops està basada en el relat oral sobre la seva vida que M. R. va fer a l’autor i que aquest va enregistrar durant l’hivern de 1975.

El llibre comença justament amb una cita de Jean Itard, extreta de l’Informe sobre l’infant salvatge de l’Aveyron:

“Sempre la mateixa passió pel camp obert,

El mateix èxtasi davant la lluna clara,

Davant una vall coberta de neu, la mateixa alegria,

Quan el vent anunciava la tempesta”.

Vaig mobilitzar part de la família perquè al poble on he estiuejat i rodalies no trobàvem el llibre (gràcies germana i cunyat!). Finalment el vaig trobar; la cosa prometia.  Vaig començar a llegir-lo  amb autèntica passió.

Ara, un mes després d’haver-lo llegit em pegunto què és allò que m’ha decebut d’un llibre que d’entrada tenia totes les cartes a favor. Hi he pensat molt. Crec que és perquè:

• M’ha desagradat que editessin l’obra en una col·lecció de narrativa juvenil. Per què juvenil? Pel protagonista? Pel to de l’obra? No crec en absolut que sigui una novel·la que s’hagi d’inscriure en aquesta etiqueta.  

• M’ha desconcertat que en diguessin novel·la. El  post scriptun aclareix una mica la qüestió i l’autor informa expressament de la dificultat de trobar el tractament a donar en aquell document oral .

“No volia trair la veritat de la història narrada, alhora que no podia prescindir de tot el que es pot afegir-hi a la creació. “

A mi, com a lectora, això no m'ha convençut. El que estic llegint és ficció o és realitat? Entenc que en Marcos no pot haver escrit aquesta narració. La veu narrativa és una ficció literària.  Em pregunto si és també ficció la relació que Marcos té amb els animals al llarg dels anys. L’autor fa una observació sobre aquest fet:

“No és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser , la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp.” 

D’acord, penso, aclarit. Fins i tot trobo que és un punt de vista educativament molt respectuós.

No obstant, d’un especialista en la problemàtica educativa dels anomentats infants selvàtics i catedràtic en Antropologia de l’Educació a la Unversitat de les Illes Balears, m’esperava un altre tipus d’aportació literària. Crec que ha estat ben bé un desajust entre les expectatives creades a partir de l’entrevista que l’autor va concedir  a la Contra de la Vanguardia l’estiu passat, i el que finalment he llegit.

Tot i acceptant que es tracta d’una novel·la, elaborada a partir d’un relat oral del mateix Marcos, penso que la veu narrativa no és prou creïble.  Una persona amb una experiència com la descrita no seria capaç d’expressar-se d’aquella manera, de fer unes reflexions tan profundes, no sabria bussejar dins seu i expressar-ho de la forma com ho fa. No se’m fa creïble. Per mi aquest és el problema de l’obra. El to o tractament del relat,  justament  el punt sobre el qual l’autor confessa haver tingut tanta dificultat.

Cito dos fragments a propòsit dels dos temes que trobo cabdals, tant en la història de Marcos com en la de Víctor d’Aveyron: el llenguatge i l’afecte, relacionats amb la socialització.

“Àguila, llop, alzina, aigua, neu, flor, muntanya, roca, pluja, conill estepa, guineu, foc, cérvol, colobra, arboça, penya, cova, senglar, llobató... Era el meu món i, no obstant això, no en coneixia els noms. Es pot viure en un món sense que sàpigues els noms de les coses que l’habiten? No sé si els havia sabut mai. Potser només me n’havia oblidat; però ara em semblaven nous de trinca. Cada cosa tenia un nom, cada color, cada fulla dels arbres. A poc a poc vaig aprendre a posar noms a la història que havia viscut. I descobria que les paraules em podien servir per recontar-la”.

“Vaig arribar a sentir que formava part d’un grup d’animals: ((...) L’única diferència que hi havia amb aquells animals era que em podia servir de les mans. ((...)) També em diferenciaven els pensaments . Em venien al cap sense que sabés perquè. La meva intel·ligència era més poderosa que la dels animals. No sé com explicar-ho. Ells tenen cura d’ells mateixos, sense que ningú no els ajudi. Ningú no els n’ensenya. Tenen el seus fills, els crien com els millors pares que puguin existir. I estimen més que no els pares i les mares dels humans.”

Se’m fa molt difícil imaginar un Marcos adult escrivint la seva història fent aquestes valoracions i anàlisis. Aquí s’hi entreveu l’autor, en la seva vessant d’antropòleg.  I per això crec que la novel·la trontolla. Posats a fer ficció, em pregunto per què Janer Manila no ha imitat Truffaut, mostrant la vida del noi (no explicant-la) i aportant la seva visió d’especialista, ara sí, explicant-la.

No obstant ha estat una descoberta i tinc la idea de llegir, si és accessible, la tesi de l’autor: La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas de Marcos. Potser era aquest el text que anava buscant.

He decidit posar-li un

7

De benvingudes ...

La cosa no va de lectures, de moment... M'encanta dir que tinc els primers comentaris i la primera seguidora. Em fa moltíssima il·lusió!!!!

Em sento així...

i també així ...

i també així.

El plat fort: La marca de l'home, de Philipe Roth (La Magrana)

Ho és en tots els sentits: llibre gruixut, a vegades espès, visceral, directe, sincer. Suposo que així és la literatura de Philipe Roth.

Diria que és un bon retrat; a Roth li costa somriure, crec.

Vaig arribar a La marca de l'home per casualitat. Buscava a la biblioteca del barri La humillación, recentment publicada, i no la vaig trobar. És el segon llibre que llegeixo de Roth; el primer, Pastoral Americana, em va confondre i atabalar una mica. Molt reiteratiu; crec que no em va agradar perquè no coneixia Roth, o perquè no m'interessaven la societat nordamericana com ara m'interessa.

Conèixer una mica més Philipe Roth no és difícil; surt a la premsa continuament. Un exemple: http://www.elpais.com/todo-sobre/persona/Philip/Roth/4626/

La marca de l'home té una arrencada que t'atrapa. Roth és molt hàbil. Quan et té agafat et fa anar per on vol. A vegades entres en un bucle una mica asfixiant, perquè et repeteix coses de diverses maneres i t'afarta una mica (= Pastoral Americana)  El protagonista, Coleman Silk, un professor universitari que voreja la setantena, cau bé d'entrada, encara que de seguida captes que és un individu amb mar de fons.
Com a lector, no pots evitar estar-hi a favor, quan uns alumnes negres l'acusen injustament de racista. Fins a mig llibre no t'adones de com n'és de grotesc que li passi una cosa així, justament a ell, ... La sensació d'injusticia irremeiable i definitiva la tens sovint al llarg del llibre.  No obstant, llegint-lo, no m'he deprimit gens. Més aviat m'he divertit. M'agraden les persones excèntriques. I en Coleman Silk ho és un troç; és un desgraciat que sap girar la truita. Fa coses mal vistes. S'embolica amb Faunia, de trenta-i-pocs, que fa de dona de la neteja de la universitat i a més treballa en una explotació lletera (memorable, l'escena en què muny les vaques davant dels ulls de Silk i el seu amic) Faunia és un altre personatge amb cara oculta. 

 La historia tira amunt i avall en el temps, t'embolica força perquè hi ha canvi de narrador i no sempre hi caus. Com a lectura d'estiu, això no és gaire oportú, la veritat, però realment la història i la forma d'explicar-la m'han enganxat. Crec que en tinc les pistes de per què:

-  la primera: de cop i volta, no portes ni una cinquena part llegida, t'enteres que Coleman i Faunia són morts i enterrats. Quan el narrador ho explica, ja han passat quatre mesos! MERDA! -penses- ara que em queien tan bé. No només això. Ets sents una mica estúpida coma a lectora perquè no ho havies previst i perquè et trobes com "segrestada per l'argument". No pots deixar de llegir fins saber com ha anat tot plegat.
- la segona: tornes a quedar amb un pam de nas quan t'assabentes que en  Silk és negre i que s'ha passat tota la vida ocultant-ho i patint qui-sap-lo cada vegada que li naixia un fill (i en té tres!) o un nét. Però, com? Resulta que és un negre-blanc. Apa, menja-t'ho com puguis, lector. Al final acceptes que la teva sagacitat lectora és zero i entens millor el personatge. Quina ironia més punyent ... quan l'acusen de racista i aconsegueixen fer-lo fora de la universitat on treballa.

- la tercera: un personatge secundari amb qui Roth es despatxa ben a gust: la Delphine Roux. Es tracta d'una de les artífex de l'assetjament contra en Silk:  és una col·lega seva, professora de francès, vinguda de París i de Yale. Voreja els trenta-cinc, en plena carrera universitaria. Pura ambició. És un personatge patètic. No se'n surt ni socialement ni amb els homes; viu amb la urgència perenne de quedar bé, ser acceptada pels altres, formar part del món social que l'envolta. És un retrat molt cru. I a mi m'ha interssat perquè en el fons, de tan patètic, m'ha commogut. "  Per què ha de ser tan difícil saber el que s'ha de fer?" es pregunta.

És víctima de la seva pròpia trampa el dia que per error envia al professorat del seu departament un anunci  adreçat a la secció de contactes d'una publicació, en què es defineix com una dona blanca, jove, soltera, bonica, femenina, estupenda amb predisposició a l'orgasme múltiple, ..... a la recerca d'un home ......madur, amb personalitat, sense compromís, divertit, vital, emprenador, sincer, instruït, etc.... que resulta ser clavadet a Silk! Està tan confusa, angoixada i avergonyida que en un acte d'atabalement clica per error la tecla "enviar" i adreça el missatge al grup de professors del seu departament. La descripció dels seu estat d'ànim després d'aquesta ficada de pota és impagable i divertidíssima, però encara és més xocant i sorprenent la manera com, per una carambola del destí, la Delphine troba la manera de donar una explicació raonable a la seva espifiada.

I aquí torna la impressió d'una injustícia flagrant contra la qual sembla impossible actuar de forma contundent. Únicament una veu discrepant, la del personatge que fa de narrador, sembla alçar-se en contra de tanta estupidesa. Però és una veu petita, que té poc ressó. Roth és molt càustic. La seva visió de la condició humana és força desesperançada i el retrat que fa de la societat nordamenricana és per posar-se a plorar.

M'aturo aquí, m'ho he passat molt bé llegint i per això li poso un

 10

Tot plegat ve de ...

Ja és hora que expliqui el veritable motor de la meva vocació lectora. Desenganyem-nos: llegir, tot i ser per a mi un plaer irrenunciable, no sempre és fàcil. No sols per la manca de temps, sino perquè requereix  un estat d'ànim, una voluntat i una perseverància que no sempre tinc a mà. Potser és diferent per a aquells que són professionals de la literatura. No és el cas. Faig de professora de secundària.

Fa gairebé quinze anys (corregiu-me, si m'equivoco!) que un grup que estimem els llibres formem un taller de lectura. Va ser també d'escriptura -d'això ja fa un grapat d'anys- tot i que sobreviu feliç alguna voluntat d'escriptora. El grup va néixer a l'enyorada llibreria Pròleg de Barcelona. Amb el temps, ens vam emancipar. Tot el grup som dones i aquesta és la meva veritable font d'alimentació literària. Són les meves estimades tallerines. A elles dedico aquest bloc. Sense elles difícilment la meva afició lectora hauria anat gaire enllà. Ha estat el compromís i l'amistat alló que l'ha fet créixer.

Pertànyer a aquest grup és una de les coses de les quals em sento més orgullosa. I agraïda.

Sobre l'Oliver Kitteridge d'Elizabet Strout (Edicions de 1984)

Que un dels darrers llibres que cito (Oliver Kitteridge) sigui el primer que comento es deu senzillament al fet que el tinc més fresc. Ahir el vaig acabar i ja tinc entre mans He jugat amb els llops , de G. Janer Manila (ja em sé el títol). Bé. Per ordre.

Ha estat una coincidència que tres dels quatre llibres que he llegit aquest estiu tinguin personatges principals que voregen els 70 anys? No és habitual, com tampoc sol passar en el cinema. Tant el Coleman de Philip Roth, com el magistrat de Coetze com l’Olive d’Elizabet Strout tenen aquesta edat. I això lliga precisament amb una cosa que m’ha passat avui: he anat al reumatòleg -per recomanació de la meva doctora de capçalera- per ensenyar-li algunes dades alterades d’una analítica recent, i ha estat així de clar: “ja no ets tan jove, em sap greu dir-t’ho, i aquests mals que m’expliques són propis d’un estat perimenopàusic”. Quina delícia!!

M’he sentit com l’Olive Kitteridge (salvant les distàncies, ella en té 72 i jo 46!), perquè aquestes són la mena de coses que viuen els personatges d’aquesta novel•la. Un mosaic de persones, vivències i d’emocions que configuren la vida quotidiana d’un racó de món prop de Portland, (Maine) als EUA.

Les primeres pàgines de la novel•la em van indignar. L’Olive hi apareix com un personatge secundari i molt borde, la veritat. Això m’hauré d’empassar? Em deia; però em vaig anar resignant. Això que el títol no lligui amb el contingut em posa nerviosa. Un bon títol hauria de ser revelador o evocador del contingut. No literlament , és clar, no cal.

Però a mesura que avanço m’adono que l’Olive no és només una peça més del mosaic, sinó una peça que hi apareix pràcticament en cada història, ja sigui en primer, en segon o tercer pla. Això té molt d’interès. Permet conèixer el personatge a través de la seva pròpia història, però també a través de la història dels altres personatges. És un bon exercici per aplicar-se a un mateix. Com em veuen els altres? La majoria ens l’hem feta, aquesta pregunta, o no? Jo, quan hi he indagat una mica, m’he esgarrifat.

Tornant a l’Olive ... és una dona MOLT vulnerable, i això la fa molt propera , encara que té reaccions que tiren enrera. S’enfronta a les seves emocions negatives i les pateix dolorosament. A vegades, no se les permet, i això la fa patir el doble. Per exemple, quan vista la seva amiga Kerry que ha perdut el marit sent GELOSIA! .... del gran coixí d’afectes d’amics, canalla, cosina que envolten la pobre vídua. Però ella no es pot permetre aquest sentiment tan inoportú i en diu “sensació d’inaccessessibilitat”.

L’Olive viu immersa en un estat de pèrdua i de dol perpetu. És pel suicidi de la mare? Per la marxa del fill? D’on neix aquesta vulnerabilitat tan arrelada? La resta de personatges ens en van donat la clau, amb comptagotes: alguns li recriminen la seva duresa (era la mestra de l’escola que feia més por) que mai no va ser capaç de demanar perdó (el seu fill), que feia sentir fatal els altres (el marit) Descobrim vivències remotes, peces soltes d’un trencaclosques que mai no acaben d’encaixar del tot: un passat de mare maltractadora?

Veiem personatges que perceben l’hostilitat de l’entorn (llunyà, distant) i que són capaços de dir-se, immersos en la perplexitat: “Això no pot ser la meva vida”. Personatges que senten una cosa, molt intensament, per després dir i donar a entendre just la contrària. Pura façana. Pura defensa de la feblesa inferior. Fa patir de valent l’episodi de l’aeroport després d’una bronca amb el fill i la seva segona dona: l’Olive se sent perduda, angoixada i desbordada quan l’agent li fa treure les sabates, ella que duu les mitges esgarrinxades ... a la vista de tothom, com una vella que no hi és tota.

L’Olive se sent esclava de la seva “ment zàpping” en podríem dir: li sobrevenen records de moments recents que s’entrecreuen amb vivències del passat remot, de les quals el lector no té constància. A vegades, tot llegint lligues caps per les dades indirectes aparegudes en la històra d’algun altre personatge.

L’Olive em commou; al final me l’he estimada molt. Una cosa em captiva d’ella: és prou innocent i bona per reconèixer que se sent feliç i esperançada quan sent que algú la necessita i compta amb ella. Una experiència de plenitud que, feliçment, retroba al final de la història.

Penso que és fàcil identificar-ser amb les experiències emocionals de l’Olive Kitteridge, potser perquè estan només suggerides, descrites a través d’actes propis o de la visió d’altres personatges. La seva història, feta de “sotragades” i “sotraguets” com ella diu, acaba amb una invitació a viure aferrat al present, a la vivència que l’avui et regala , per foragitar la por a la pèrdua (futur) o la nostàlgia d’un passat més ple. Un breu fragment:

“ Els ulls blaus d’ell no la perdien de vista i en la blavor hi va veure la vulnerabilitat, la invitació, la por, mentre s’asseia al seu costat((...)). Però aquest algun dia ara no existia, només existia el silenci d’aquella habitació inundada de sol . Tots dos eren allà i el cos d’ella, vell, gros, flàccid, va voler el d’ell amb un desig delerós.”

És un llibre que no et deixa indiferent: li poso un

10